miércoles, 27 de enero de 2016

Els 4 que no us recomano.


Avui us porto una cosa diferent, però que també tenia moltes ganes de fer. En aquest post parlarem dels no recomanables, llibres als quals, des del meu punt de vista, val més que no us apropeu. Sóc una activista teòrica de l'estalvi, ja m'ho agraireu. A la xarxa hi podreu trobar infinitat de blogs que us recomanaran llibres, algun d’ells molt interessants, però és francament complicat fer-te amb un llistat de NO recomanables. 
tumblr.

Hi té res a veure el creixent co-working entre bloggers i determinades editorials? Chi lo sa.

Aquesta entrada d'Imprescindibles serà més reduïda que l'anterior, on us recomanava set llibres, últimament el que m'ha caigut a les mans m'ha deixat bastant satisfeta. Us saluda algú que temporalment sembla gaudir d'un bon criteri, aprofitem-ho.
I aprofito també, per deixar clar que es tracta només d'una opinió, no voldria ferir sensibilitats ni ofendre ningú. Els llibres, com tot, tenen un espai de temps molt concret i potser, tot plegat, es redueix al fet que vaig agafar els següents quan no tocava.

Enjoy.


#4 Música para feos - Lorenzo Silva

Ed. Destino, 2015
Llengua: Castellà
“ Una historia de amor a contracorriente, entre una joven periodista y un militar veterano, con el telón de fondo de la guerra de Afganistán. Mónica y Ramón se conocen por azar, en un local nocturno, en el que ninguno de los dos pinta gran cosa. A veces, las historias comienzan así. Mónica y Ramón no han tenido mucha … “
Els primers llibres que vaig llegir-me de Lorenzo Silva van ser, d’una tirada i en aquest ordre, El cazador del desierto (1998), catorze anys repetint-me mentalment “-Mi nombre te estaba esperando” quan algú pregunta com em dic. 
El segon, Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia (1997) i el tercer, La lluvia de París (2000). 
Em van encantar, de debò, no devia tenir més de tretze o catorze anys i recordo que em van enganxar moltíssim. Més endavant vaig llegir-me tres o quatre coses més, i tot i que és veritat que ja no em van atrapar de la mateixa manera, recordo gaudir força de la forma com escrivia Silva. Elaborada però propera, bonica.

És per això que quan vaig trobar-me amb aquesta novel·la, que si no m’equivoco, és l’últim que ha publicat, no m’ho vaig pensar i vaig fer-me amb ella. 

Li poso un psé-psé. Lorenzo Silva és un bon narrador i aquesta és una novel·la elegant, no li negaré, però la veu d’ella se sent impostada, no arribes a creure-te-la del tot. Hi ha un excés, a parer meu, de dramatisme i de desídia afegida. Incomprensible perquè l’autor acostuma a tocar molt bé la construcció del rol femení, com a mínim en llibres anteriors. Al protagonista masculí, Ramón, no saps on situar-lo, vaga perdut durant tota la narració i li manca densitat com a personatge. L'obra mira de tenir un caire intimista, amb certa crítica social, però resulta una mica depriment. 

El detall dels vint-i-un enllaços d’Spotify a les cançons citades, és innovador, ajuda una mica a connectar. (M’esforço a buscar-li la part positiva).  
El final és inesperat, intenta portar al lector cap a una empatia artificial, com si Silva no acabés d’atrevir-se a explicar la història que tenia al cap, no sé quina mena d’autocensura es va imposar però sincerament, és una llàstima, li hauria pogut treure molt més suc a tot plegat. 
Sé que hi ha crítics i bloggers als qui els ha agradat molt, però a mi, tot i que em sap greu, aquestes dues-centes pàgines em van deixar desganada.

#3 Sé lo que estás pensando - John Verdon

Ed. Roca Editorial de Libros, 2010
Llengua: Castellà
“ Un hombre recibe una carta que le urge a pensar en un número, cualquiera. Cuando abre el pequeño sobre que acompaña al texto, siguiendo las instrucciones que figuran en la propia carta, se da cuenta de que el número allí escrito es exactamente en el que había pensado. David Gurney, un policía que después de 25 años de servicio se ha retirado al norte del Estado de Nueva York con su esposa, se verá involucrado en el caso cuando un conocido, el que ha recibido la carta, le pide ayuda para encontrar a su autor con urgencia. Pero lo que en principio parecía poco más que un chantaje se ha acabado convirtiendo en un caso de asesinato que además guarda relación con otros sucedidos en el pasado. “
Un best-seller americà i una demostració que, sovint, és més important com vens el producte, que la qualitat del que vens.
Novel·la policíaca, amb una trama ben estructurada, tot i que hi ha detalls que hi són sobrers i que podrien arribar a avorrir-vos una mica. La prosa és senzilla, poc rebuscada, i el cert és que és un llibre que es llegeix de pressa, però no vaig acabar d’enganxar-m’hi, i és estrany, perquè és un gènere que acostuma a fer-ho. John Verdon la toca bé, però aquí es queda lluny del mestre Grisham o fins i tot del millor Katzenbach

Previsible, endevinar qui era l'assassí em va costar menys de la meitat del llibre, i així una com que es desanima.
La descripció psicològica del protagonista no em convenç, recorre massa sovint als tòpics clàssics del gènere: Detectiu brillant, emocionalment molt incompetent, obsessionat amb la feina. Us sona? A més a més, quan explica la turmentosa relació que mantenen pare i fill, em recorda sospitosament a una de les novel·les de John Irving
No obstant això, la trama policial és correcta. Sense focs artificials. L’autor intenta aguantar-ho amb la incògnita al voltant de la sèrie numèrica, però és forçat, com un pegat mal col·locat. 

Aquesta és, a grans trets, una novel·la de serial-killer més, ho hem vist i ho hem llegit tantes vegades, que no aporta res de nou. Donaria, segurament, per un capítol de CSI o Mentes Criminales, però això és tot. Si és el que busqueu, més del mateix, endavant. Però si us ve de gust que us sorprenguin, quasi millor que opteu per llegir-vos 'El Psicoanalista' d’en Katzenbach. Us encantarà. 

#2 No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas - Laura Norton

Ed. Espasa Narrativa, 2014
Llengua: Castellà
“ (...) Te podríamos contar con más o menos gracia de qué va la cosa, para que te hicieras una idea: que si la protagonista, Sara, es muy maja, que si tiene un trabajo muy interesante (es plumista, ¿a que nunca lo habías oído?), que si es un pelín obsesiva y alérgica a los sobresaltos... Por supuesto, la vida se le complica y se encuentra con que su piso se convierte en una especie de camarote de los hermanos Marx cuando en la misma semana se meten a vivir con ella su padre deprimido, su hermana rebelde y su excéntrico prometido y, sobre todo, el novio al que lleva mucho tiempo sin ver. (...) “
Un títol enginyós que promet més del que dóna. És tot el que us interessarà d’aquest llibre. Simple, lent, forçat i sovint infantil. Val més caure en gràcia que ser graciós. No és que estigui mal escrit, que no ho està, és que realment no saps on vol arribar Laura Norton, o perquè ha necessitat tres-centes pàgines per fer-ho. 

Me’l va deixar la meva cosina de disset anys, prometent-me que m’enganxaria i que em faria riure molt, no prejutgeu, a mi la literatura juvenil m’agrada, un bon llibre no té edat, però al revers hi diu << La historia que está deseando leer cualquier chica entre 18 y 98 años. >>  Quin cliché, com si la condició de gènere ens obligués a consumir només cert tipus de narrativa. Als homes doneu-los Kafka, a les dones quatre revistes de premsa rosa. Se m’infla la vena.

Sense coherència en la trama, ni en la relació entre personatges, la protagonista genera zero empaties, i per aquí ja em perd. No té caràcter, ni forma, es passa el llibre queixant-se de les conseqüències de la seva inacció, i d’una família basada en relacions tòxiques i codependència, tots amb un punt neuròtic. Resulta exasperant. El final és previsible des del primer capítol. Vaig arribar a saltar-me paràgrafs sencers per falta d’interés. I això em passa poc, molt poc.

Potser és que hi vaig entrar amb massa expectatives, sense esperar-ne res es queda en una lectura estiuenca. Lleugereta. No el recomanaria, malgrat que sóc una ferma defensora del llegiu per llegir... Suposo que, malauradament, tot té els seus límits. 

#1 Sèrie Crossfire (I, II, III) - Sylvia Day

Ed. S.L.U Espasa, 2013 (inacabada)
Llengua: Castellà
" «Gideon Cross apareció en mi vida como un rayo en la oscuridad… Era guapo y brillante, imprevisible y sensual. Me atraía como nadie ni nada lo había hecho nunca». Sexy, adictiva y seductora, la serie Crossfire consolida su gran éxito internacional y se devora con avidez. "
Ni tan sols vaig acabar-los. Em vaig quedar a la meitat del segon llibre. I us prometo que amb això ja us ho dic tot. El principal problema d’aquesta saga és la monotonia discursiva, com ja li passava a les Cinquanta ombres d’en Grey. Però confesso que malgrat com n’estava de mal escrit, jo amb en Grey m’ho vaig passar bé, vaig riure més del que vaig frisar amb les escenes pujades de to, però em vaig divertir. Aquí algú a qui no li fa vergonya admetre-ho, que fins i tot n’he vist la pel·lícula (no comment). 
Amb els llibres de la Sylvia Day, en canvi, em vaig exasperar. 
Vaig comprar-los sense expectatives, no em malinterpreteu, no n’esperava cap debat metafísic, però com a divertimento... M’hi vaig llençar. Encara em curo les ferides. 
És absurd que d’un argument tan pobre n’hagin extret una sèrie tan llarga. Bàsicament aquests llibres es construeixen a base de diàlegs inversemblants, fórmules narratives repetitives, i d’un nombre impossible de personatges amb traumes sexuals. 
No és una novel·la eròtica, és un acudit dolent. El nivell dels diàlegs és digne d'una porno de gasolinera. I la veritat, em preocupa a quin tipus de públic arriba. Hola? A mi em sembla que les relacions de parella no haurien d’anar d’això. 

Tòpics. Una protagonista femenina totalment alienada i estèticament perfecta, insuportablement cagadubtes, depenent, i amb problemes de control matern. Vist. El personatge masculí, un empresari molt ric i molt guapo, es fa pesat de tant com n’és de viril i de sobreprotector. Ens queda clar a la segona descripció Sylvia Day, no em menystinguis, la meva imaginació funciona perfectament, la tercera i la quarta ja no caldrien.
Fugiu-ne criatures, aquest no us aportarà res de res. Beh. Avorrit.



Abbiamo finito. Però abans deixeu-me recordar que, si hi ha algú a l’altra banda de la pantalla que te ganes de recomanar-me un llibre, engreixant el meu llistat de pendents, estaré encantada d’afegir-lo. Sé que per ara la cosa es redueix als meus pares i a quatre amigues tímides, però ei, a girl can hope!!
 
tumblr.
Gràcies per ser-hi :)


Salut i lletres!


Mahalta.

lunes, 25 de enero de 2016

<< I amb el somriure, la revolta. >>


Si parlem de poesia, què és el primer que us passa pel cap?  

Diuen els que en saben, que és l’art de dotar de ritme les paraules, tenint present l’extensió dels versos, l’accentuació interna i l’organització de les estrofes. 

Però jo no sóc, ni de lluny, una experta en teoria. D’entrada ni tan sols m’interessa massa. No em malinterpreteu, no és que no cregui necessari que tothom conegui les característiques bàsiques per entendre’n o analitzar-ne l’estructura, això hauria d’assegurar-ho l’ESO, però no només. 

La cotilla de l’ordre i la rima m’avorreix. Jo començaria preguntant: - I a tu, on et porta?

tumblr (The dead poets society, 1989)
Potser és que El Club de los Poetas muertos (Peter Weir, 1989) em va afectar especialment, l’he vist quatre-centes vegades i quan arriba el moment, com una alumna més, defensaria al senyor Keating a crit de Oh captain, my captain!”  Amb l’èpica sempre em guanyen. Sóc una romàntica.

Fugint de l’esnobisme que malauradament acostuma a envoltar-la, llegeixo poesia com qui es mira una obra d’art, observo el color de les paraules, primer amb respecte i després buscant-hi la meva veritat, sense prejudicis, o mirant d’abocar-li els mínims. L’entenc com un exercici mental, emocional i personal, de dubte raonable, d’opinió crítica. I si no m’arriba, no m’hi quedo. Així de simple. No descarto res, només miro d’assumir que no és el meu moment i si aquest ha d’arribar, ja arribarà. A ningú li agrada el vi el primer cop que el tasta. 

Malgrat tot, no en sóc una gran consumidora. Més aviat em cau a les mans sense esperar-m’ho, i quan ho fa, si d’alguna manera em toca la part sensible... Bé, ja us ho vaig dir, no m’ho prenc a la lleugera. Ja em plantejo tatuatges. 

Això m’ha passat en comptades ocasions. I no solament, però sobretot, em passa amb l’obra de Miquel Martí i Pol, que a més a més, va ser my first

“Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li” 

Quan tenia vuit o nou anys, la mare em va portar a la presentació d’un dels últims llibres que va publicar. El recordo perfectament, sempre somrient i signant amb aquella tremolor de mans que m’encongia (patia esclerosi múltiple), perseverant amb la ploma, lector darrere lector. Sense poder deixar de mirar-lo, potser, va ser llavors que va començar a fascinar-me. L’amistat que tenia amb en Lluís Llach i la meva curiositat, van acabar d’impulsar-me a interessar-me’n més i millor.
Dono gràcies a la mare per haver-m’hi portat, i per poder comptar amb un exemplar dedicat d’Estimada Marta


(VIII) Marta, la plenitud no és un erm 
ni aquest silenci d'ara un pou eixut
l'esfera gira lentament i el temps 
s'ha deturat al fosc dels teus cabells. 
Aigües i vent reposen, i el desig 
és una branca amb tota llei de fruits. 
Que lluny de tot, i els dits aquietats 
entre els teus dits, l'escuma dels colors 
al fons dels ulls, aquietats també. 
Que lluny de tot, i músiques i veus 
configurant l'empremta del teu cos 
que estimo tant, damunt la meva pell. 
Res no ens pertany i som senyors de tot. 
L'ombra de l'ombra allargassa el secret 
molt més enllà del gest i del neguit
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum 
compacte i dens, tan ple de salabror 

La poesia de Martí i Pol és una carícia, una forma de transcendir d’un mateix. Escriu amb la panxa. No és polida, ni ordenada. És propera i vibrant. Humil. Simple, concisa, i densa. L’essencial es diu amb senzillesa. Concep la poesia com una experiència vital, com un procés d’autoconeixement, potser és per això que resulta tan fàcil emmirallar-s’hi.

Adoro Estimada Marta (1978), que és la seva obra més coneguda, però Suite de Parlavà, el Llibre d’absències, L’àmbit de tots els àmbits o el Llibre de les solituds m’emocionen tant o més. 
(..) Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
Lletra a Dolors (Llibre d'absències, 1985)

Dubto que puguem trobar a algú que, a hores d’ara, no hagi llegit a Miquel Martí i Pol, encara que sigui des del desconeixement, per casualitat. D'ell en van dir el Poeta del poble, ens va regalar la seva obra, amarat de generositat, per fer-ne ús com ens plagués.

Avui, em venia de gust apropar-vos una mica més a mi a través de Martí i Pol, omplint racons de certeses. 
tumblr (The dead poets society, 1989)

Salut i lletres.


Mahalta.

viernes, 22 de enero de 2016

Qui sóc?


"Todos somos mortales hasta el primer beso y la segunda copa de vino" Eduardo Galeano



Vaig néixer on la boira és fidel, la matinada del vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-vuit. La meva mare diu que no va ser un part fàcil. La crec. 

No he estat mai una persona discreta, sempre li he trobat cert atractiu a fer-me veure, des de ben petita. Quan algú demanava un voluntari per fer de conillet d’índies, em faltava temps per a oferir-me.
M’avorreix que em posin límits i a la vegada sóc la primera a posar-me’n, m’atrauen els reptes, provar fins on puc arribar, no suporto que em diguin que no. 
Hi ha qui dirà que escalo parets planes, que em complico la vida, el que no entenen és que sóc una addicta a l’adrenalina del dubte.
M’he creat un discurs propi on hi ha espai per a massa coses, sóc volàtil però no sóc voluble, i no, no és el mateix. Estimo en absoluts. No he fet mai res com i quan tocava i això m’ha portat per camins alternatius dels què no m’avergonyeixo, o miro de no fer-ho. La meva opinió és forta, però no em fa por equivocar-me. Sóc fidel i de plor fàcil. Encara aprenc a acceptar la crítica i a no aixecar massa la veu. No m’agrada la gent que s’alimenta de prejudicis, o que es deixa anar abans de lluitar. 
De naturalesa desordenada m’obligo a organitzar-me, em van dir que el teu entorn és un reflex de com es troba el teu interior i no obrirem aquesta porta.

Sóc una apassionada de la literatura, el cinema, el món de la televisió, la política i la sociologia, que és el que he estat estudiant fins ara per mirar de fer-me algú de profit. 

Em posa la gent que pensa i que es commou. 

El primer llibre que recordo haver-me llegit és La Bruixa Maduixa, de la Gloria Fort, me’l va comprar la meva mare un migdia de fa uns vint anys, en una gran superfície de cuyo nombre no quiero acordar-me (publicitats gratis, aquí, no). 
Quan era petita, el meu pare em feia practicar l’anglès. Em traduïa cançons de James Taylor, Dire Straits o dels Beatles mentre sonaven al cotxe, perquè poguéssim compartir-ne les històries. Gràcies a això els adoro a ells i a ell. 

Ara sóc jo qui l’obliga a mirar-se les sèries en versió original, no suporto els doblatges (no és res personal).

Com veieu em costa poc, molt poc, despullar-me emocionalment. I espero que trobeu en aquest escrit una invitació a seguir-me, no voldria espantar-vos abans d’hora, si ho feu, us asseguro que jo no podré deixar d’agraïr-vos-ho.
tumblr.
Gràcies. 

Mahalta.


jueves, 21 de enero de 2016

Els 7 imprescindibles.

“ Read the books that mysteriously show up in your life, and pay close attention to conversations that seem to indicate you are being called to something new. “  Dr. Wayne Dyer

(sona) 1234 - Feist

Com diria aquell, lo prometido es deuda, us porto el meu top 7
Per què un llistat de set? Sé que es fa estrany, no és l’habitual, però no volia estalviar-me’n cap. De fet, veureu que hi ha cops que n’anomenaré més d’un en una mateixa posició, ho faré quan es tracti de sagues, és a dir, narracions que s’expliquen a través de diferents volums de llibres, quan un de sol no conclogui (mai) la història. 
Quedi clar que no és un llistat dels meus preferits forever and ever, potser aquest també em plantejo fer-lo, però implicaria mesos d’esforç i suor. Triar-ne un, tres... Set? Ha-ha. Heroic. És un problema per la meva jo del futur, ja s’ho farà. 

Procedim mes amis!
Pulp Fiction, 1994, tumblr.

(de l’últim al primer, prometo no fer spoilers...)

#7 Persiguiendo a Sílvia / Encontrando a Sílvia - Elísabet Benavent

Ed. Suma, 2014
Llengua: Castellà
" ¡Te vas a enamorar! Y tú ¿qué estarías dispuesta a hacer por amor? Sílvia trabaja en una importante multinacional y está perdida. Sílvia necesita encontrar a alguien para olvidar a Álvaro. Álvaro es su jefe y acaba de romperle el corazón. Bea, su mejor amiga, le propone un viaje. Y allí Sílvia se encuentra con Gabriel. Gabriel es una estrella de rock y también tiene problemas. Sílvia y Gabriel conectan desde el principio. Y pronto descubrirán que ese encuentro cambiará sus vidas. "
És divertidíssima la forma en la que escriu aquesta autora. És àgil, fresca, moderna. Un rotllo (més nostrat i molt menys esnob) de Sex and the City. Em va enganxar rapidíssim. Cito aquests dos llibres perquè són els primers que vaig llegir-me d’ella, després em va faltar temps per fer-me amb la resta del que té publicat. 
És un tipus de literatura molt infravalorada, encarada sobretot al públic femení (d’entre els vint i els quaranta) hi ha qui la qualificaria de frívola, ans al contrari, és optimista però punyent alhora. Tota la seva obra gira al voltant de conceptes com el de l’amor i l’amistat, sobretot aquesta última, però no resulta ensucrada, que sempre és un problema. 

La protagonista, la Sílvia, es construeix de manera que encaixa amb qualsevol de nosaltres, és imperfecta i tenaç. 

Des del meu punt de vista, els personatges i la manera que té d’encarar l’erotisme, són el seu punt fort. Potser la part més feble dels dos llibres és el fil narratiu, que tot i que a mi m’ha encantat, podria entendre que hi hagi qui el trobi inversemblant. Personalment recomano moltíssim a aquesta autora, sobretot quan no teniu ganes de trencar-vos el cap pensant en problemes reals, de la vida real. L’escenari de lectura perfecte? Un mojito, sol, platja i un dels seus llibres. Llegiu i jutgeu-ho vosaltres mateixos.


#6 Series de Culto - Toni de la Torre

Ed. (Planeta) Timunmas | Série Volúmenes Independientes, 2015
Llengua: Castellà
" Series de culto es un análisis sin precedentes que une presente y pasado del mundo serial. El lector encontrará un ensayo pionero sobre la autoría, además de un total de cien series resumidas y analizadas (¡sin spoilers!), entre las que figuran algunas de referencia como «Breaking Bad», «Los Soprano» o «True Detective», pero también nos revela joyas desconocidas como «Bron/Broen», «The Shadow Line» o «Burning Bush». "
(Sí, sóc una freak and I'm lovin' it! xD)
Toni de la Torre ja va auto-publicar-se l’any 2014 (que té mèrit, tal com està el tema) l'assaig Joyas Seriéfilas, i gràcies a l’èxit d’aquest, que es va esgotar a finals d’aquell mateix any, Timunmas va reeditar-ne una nova versió ampliada i actualitzada.

Un manual imprescindible per a qualsevol que tingui ganes d’endinsar-se en el món de les sèries, però de qualitat, perquè tot el que porta el segell d’en Toni val la pena mirar-s’ho. Com ja vaig dir en un post anterior quan un producte o en aquest cas un crític serièfil, em convenç, miro de ser-hi fidel. 

El format d’aquest llibre-manual és fantàstic, petit, manejable, i cada capítol és un repàs breu del millor de cada sèrie, dues pàgines màxim, plenes de curiositats i de dades súper interessants, a més a més de la fitxa tècnica de rigor. 
Per algú que mira d’aplicar-ho a la feina, engreixant el seu treball final de carrera, creieu-me, és un gran cop de mà. (Gràaaacies Toni!)

#5 La teoría de la caja - Toni de la Torre

Ed. (Planeta) Timunmas | Série Volúmenes Independientes, 2015
Llengua: Castellà
" Lost, Star Wars, Star Trek, Súper 8, Fringe, Misión Imposible... Todos estos títulos tienen algo en común: el nombre de J. J. Abrams. El joven creador de la serie que puso patas arriba el mundo de la televisión se ha convertido en una figura clave en el desarrollo de las nuevas ficciones y ha revalorizado sagas del calibre de Star Wars o Star Trek. En este ensayo, el crítico de series Toni de la Torre da las claves para entender al guionista a la vez que hace un retrato sobre un hombre apasionado que ha sabido transmitir al gran público su amor por las historias y por el misterio como motor artístico. "
Més del mateix. En Toni de la Torre torna a fer-ho però aquest cop amb una edició preciosa, de col·leccionista. En aquest assaig ens capbussem en la figura del director/guionista/productor J.J Abrams, a qui adoro i venero vorejant l’obsessió, creador de sèries com Lost o Fringe i director de, per exemple, l’última pel·lícula d’Star Wars

En l'interior del llibre hi trobarem, explicada i posada en context, l’obra completa d’Abrams, la seva teoria de la caixa opaca, fotografies d'escenes de les pel·lícules o sèries més celebrades, detalls de rodatge, curiositats... És un llibre-tresor (també pel seu preu) per als fetitxistes com jo, d’aquells que ensenyes amb orgull quan venen visites. A més a més, jo el tinc signat. Plaer i riure malèfic ;) Molt recomanable.

#4 Indigneu-vos / Comprometeu-vos - Stéphane Hessel

Ed. Destino, 2011
Llengua: Català
“ Quan algú com Stéphane Hessel fa una crida a la «insurrecció pacífica», a rebel·lar-se, se l'ha d'escoltar. Perquè Hessel als seus noranta-tres anys, sap de què parla: membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina, aquest lluitador etern és, a més, l'únic redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.“
Calia posar en aquesta llista un text que li donés valor afegit, confesso que vaig llegir-los per preinscripció acadèmica però igualment els vaig gaudir de valent. Stéphane Hessel (1917-2013) era un visionari, una d’aquelles persones amb qui m’hagués encantat poder compartir un cafè i una xerrada. 
Considerat un dels ideòlegs del moviment dels indignats, a ‘Indigneu-vos’ Héssel estableix tres grans reptes que cal comprendre amb profunditat si el que es vol és avançar com a societat moderna. La desigualtat creixent entre rics i pobres, els drets humans i l’estat del planeta. Expressa, també, la necessitat d’acabar amb la violència mitjançant la conciliació entre cultures, i en pro d’una reconciliació pacífica. 

“Crear, és resistir. Resistir, és crear”

Poc després d’’Indigneu-vos’ van editar-li ‘Comprometeu-vos’, un manifest complementari que mira de despertar consciències, un llibre necessita l’altre per acabar de comprendre’s. ‘Comprometeu-vos’ proclama l'obligatorietat d'adquirir compromís com a camí cap a
l’enriquiment cultural, espiritual i ètic, més enllà del consumisme actual. Exalta, sobretot, el paper de l’acció local com a mitjà per a assolir la justícia global.
Bé, interessantíssim, de debò, si voleu comprendre una mica millor el marc social actual, no ho dubteu, és una iniciació fantàstica que t’indigna de la forma més positiva.

#3 En los zapatos de Valeria / Valeria en el espejo / Valeria en blanco y negro / Valeria al desnudo - Elísabet Benavent

Ed. Suma, 2013
Llengua: Castellà
“ A Valeria parecen irle muy bien las cosas. Su primer libro ha tenido una gran acogida, es joven, está casada con un hombre guapo e interesante y tiene unas amigas nada aburridas. Pero no es oro todo lo que reluce y ella lo sabe muy bien. Lola, Nerea y Carmen acompañan a Valeria con sus problemas y con sus ocurrencias en este viaje en busca de la sinceridad a uno mismo, en el que entre sexo, amor y otras locuras no todo va a ser precisamente fácil. “

Dues paraules: Absolutament addictiva. Punt. Bàsicament així resumiria aquesta tetralogia, però no n’hi hauria prou per a fer-se’n una idea, m’explicaré millor. Durant el període de temps que vaig dedicar-li a la saga Valèria, que va ser molt poquet, vaig llegir més del que vaig parlar, menjar o dormir. Per tant el posaria força amunt en la llista de llibres que creen addicció.

Aquesta és una saga coral on la interlocutora canvia en cada un dels capítols, tot i que majoritàriament és la Valèria qui parla, l’Elísabet Benavent també els hi dóna veu a les seves amigues. Això ens ofereix la possibilitat de comprendre que hi ha tantes realitats com persones i a més, resulta francament divertit jugar a buscar coincidències. Identificar-se, o identificar algú del teu entorn, amb les protagonistes, és facilíssim.
Una sèrie de llibres encarats al públic femení que voreja la trentena, com tots els de l’autora, i de temàtica pseudo-eròtica? No sabria ben bé on encaixar-los. Totalment desvergonyits, amb classe, polidets, no resulten massa exasperants per la repetició, ni innecessaris. M’encanta que li avorreixin els personatges perfectes, res de noies amb cossos esculturals, o de prínceps blaus d’armadura impol·luta preparats per a salvar-nos. No, parlem de dones independitzades, ambicioses, i amb diferents graus de maduresa. Us sona? Everyday life. 


De tots, el que més em va agradar va ser el primer, el segon llibre fluixeja una mica, potser per aquesta mania que darrerament tenen les editorials d’intentar allargar les històries sigui com sigui. Pot exasperar-te com arriba a complicar-se. No obstant això, tot i fer-te una idea clara de com acabarà i potser per tossuderia, et negues a deixar-los. I dono gràcies al cel quan començo una sèrie de llibres que ja està acabada. L’alternativa és esperar impacient. Com una gossa ansiosa de l’infern, traient foc pels queixals. Molt xunga. 


#2 El jilguero - Donna Tartt

Ed. Lumen, 2014
Llengua: Castellà
“ Una novela de iniciación a la vida que tiene el ritmo de un thriller. Al acercarnos a El jilguero, vamos enfocando una habitación de hotel en Amsterdam. Theo Decker lleva más de una semana encerrado entre esas cuatro paredes, fumando sin parar, bebiendo vodka y masticando miedo. Es un hombre joven, pero su historia es larga y ni él sabe bien por qué ha llegado hasta aquí.¿Cómo empezó todo? Con una explosión en el Metropolitan Museum hace unos diez años y la imagen de un jilguero de plumas doradas, un cuadro espléndido del siglo XVIII que desapareció entre el polvo y los cascotes (...) El jilguero, probablemente el primer clásico del siglo XXI. “

Vaig autoregalar-me El Jilguero ja fa dos Sant Jordi i la vaig tenir rondant per casa força temps, és un totxo important i no trobava mai el moment de posar-m’hi. Quan obro un llibre miro de ser constant per no perdre’m res, odio deixar-los a mitges. Potser per això em va costar tant començar-la. Per sort vaig trobar el moment de fer-ho. 

Guanyadora del Pulitzer de novel·la, Dona Tartt és una escriptora de les d’abans, de les que cuiden fins al mínim detall i es fan de pregar a l’hora de publicar. El Jilguero surt després d’una dècada de sequera, m’explico? Tartt no fa les coses a mitjes. La majoria de les seves novel·les superen les mil pàgines i estan impregnades de misteri i aires dickensians, o això diu The New York Times

No vull fer-vos cap spoiler, m’encantaria que la llegíssiu perquè és exquisida i explicar-vos massa us xafaria la guitarra. No seré jo qui ho faci. 
A grans pinzellades, és una barreja de thriller, novel·la psicològica i elogi a la història de l’art, res a veure amb el Codi Da Vinci de Brown, de fet, li dóna una pallissa d’allò més contundent al best-seller. Magistralment escrita, una traducció brillant, la radiografia del protagonista és tan profunda que l’adoptaries com a part de la família, a ell i als seus traumes. Theo, que és el personatge principal, va creixent i evolucionant de forma gradual a partir de la mort violenta de la seva mare. L’escenari, el Metropolitan Museum de Nova York i l’objecte de desig un quadre del segle XVIII, que desapareix en un atemptat. 

No us enganyaré, no és una lectura àgil, ni lleugera, la prosa d’aquesta autora és genial però pesa, se li ha de dedicar temps i silencis, malgrat tot no se’m va fer gens llarg i vaig devorar-lo tant com als altres. La diferència? Quan l’acabes et sents com qui ha dinat bé, amb una bona copa de vi i un bon postre. Proveu-ho.

#1 Outlander - Diana Gabaldon

Ed. Salamandra, 1991 (reeditada al 2014)
Llengua: Castellà
“ Recién acabada la Segunda Guerra Mundial, una joven pareja se reúne por fin para pasar sus vacaciones en Escocia. Una tarde, cuando pasea sola por la pradera, Claire se acerca a un círculo de piedras antiquísimas y cae de pronto en un extraño trance. Al volver en sí se encuentra con un panorama desconcertante: el mundo moderno ha desaparecido, ahora la rodea la Escocia de 1734, con sus clanes beligerantes y supersticiosos, hombres y mujeres rudos, a veces violentos, pero con una capacidad de vivir y de amar como Claire jamás había experimentado en su anterior vida. Acosada por los recuerdos, Claire tendrá que elegir entre la seguridad del futuro que dejó atrás y la apasionante incertidumbre del pasado que ahora habita. ”
I per fi acabem, i de la millor manera. Us proposo un viatge a l’Escòcia del s.XVIII, envoltats de muntanyes, tartans, clans familiars, política, història i tradicions, de la mà d’una DONA (així, amb majúscules) a qui respectareu de seguida, us ho asseguro. M’ho compreu? Doncs feu-vos de pressa amb aquest llibre.

Outlander és el primer d’una sèrie encara per acabar, aquesta saga per ara, consta de vuit llibres i seguint. A més, Diana Gabaldon s’ho passa genial escrivint i es nota, la narrativa que ja és bona en el primer, no deixa de millorar a cada llibre que publica, les trames adquireixen més profunditat i versemblança, tot i tractar-se d’una saga de components fantàstics. 

És una autora que es documenta moltíssim, els llibres més enllà de la trama romàntica principal estan plens de dades històriques (i mèdiques), detalls que ambienten al lector en el context, tradicions i costums de la població de l’època, i a més, els personatges es construeixen fisicament i psicològicament de manera excepcional. No podreu evitar parar de llegir per buscar a la wikipedia els fets que s’hi descriuen, tot i que arriba un punt que n’aboca tants que el tema es fa insostenible, millor que prengueu apunts.

El nostre protagonista principal masculí és James Alexander McKenzie Fraser i he de confessar que n’estic profunda, i irremeiablement enamorada. What a man! Ja no se’n couen d’aquests. Un escocés que lluita per la independència, molt arrelat a la seva terra i a la família, fet a l’antiga, i amb maneres de lord britànic. Tot i que no crec que a ell li fes massa el pes escoltar això últim. 
La protagonista femenina és la Claire, una infermera anglesa, una emancipada de fet, que es veu transportada un parell de segles endarrera i mira de posar ordre a una societat arrelada als seus costums, no sempre lògics o efectius, i als prejudicis corresponents.

Al llarg de les diferents entregues de la sèrie, Gabaldon ens porta a l’Escòcia dels clans, a l’Anglaterra monàrquica, a la sofisticada cort francesa, i fins i tot, al Carib. Molt per una sola vida, però és que aquests llibres cal encarar-los des del punt de vista de l’aventura i creieu-me, res hi és sobrer. 
Agafeu-vos-ho amb calma i bons aliments perquè aquesta saga us prendrà molt temps, però creieu-me, quan l'acabeu, sentireu que haurà estat una bona inversió.


Si heu arribat fins al final d'aquest post, enhorabona! Sé que s’ha fet llarg, però valia la pena treballar-s’ho bé, sou uns valents. Moltíssimes gràcies per llegir-me!

Salut i lletres!


Mahalta.

martes, 19 de enero de 2016

Shhhhht!

(sona) The Scientist - Coldplay

Tenia ganes de deixar-me constància del que he estat llegint aquest any, que ha estat moltíssim i molt variat. La lectura, com ja vaig comentar en un post anterior, ha estat el meu refugi més íntim en els darrers mesos. Deixar la ment en blanc és un exercici que s’ha banalitzat, sembla que sigui tan fàcil com plantejar-s’ho i no sé vosaltres, però a mi em costa horrors. 
Més encara quan hi ha moscardons que no saben estar-se en silenci volant al teu voltant, i tu vas armada amb el teu valor, un mitjó i bones paraules. Una conversa personeta-moscardó? Ha! Sed razonables, pedid lo imposible! 

Dària (1997) tumblr
No us confongueu, no sóc una d’aquelles persones que no saben estar-se quietes, creieu-me, jo al ‘sofing’ el considero una no-activitat obligada en la vida de l’ésser humà que vulgui gaudir d’una bona salut mental (si s’absté de consumir telecinco, és clar). 
PERÒ, per als qui mirem d’exercitar la ment en els espais buits, (sovint després d’una batalla) és devastador. 

En quantes ‘jos’ puc desdoblar-me per posar-me en dubte, contradir-me i/o criticar-me? Moltes, puc ser un veritable gra al cul per mi mateixa.

Així doncs, com que sóc de sang calenta i em conec, quan em trobo dins el forat negre que ja tinc decorat com si fos la meva segona residència, agafo un llibre i em deixo portar. 

I com més lluny, millor. 

Hi ha hagut cops que he passat hores sense aixecar la vista de la pàgina del llibre que llegia, potser només per fer-me un cigarret (que queda molt cool però jo ja porto anys intoxicant-me lleugerament, per tranquil·litat de ma mare, que ja sabeu els excessos no són bons) o fer-li un glop al cafè. 
Aquest estiu mateix he comptabilitzat més de vint llibres llegits. Sí, no pregunteu. Ha estat fosc i lleig. Però ei, here I am! Explicant-vos-ho, que també és part de la teràpia auto-imposada. 
tumblr.

Fet i fet valia la pena fer inventari, ni que només sigui per donar-me un copet a l’espatlla per sobreviure a la tempesta. 

Al mal tiempo buena cara libros, oi? 

La que sempre sobreviu us saluda amb un next comming que crec que valdrà molt la pena. Per avui ho acabo aquí, deixant palesa la meva no-habilitat per la síntesi, però és que el llapis m’agrada tant com al ximple. 
tumblr.


Salut i paraules.


Mahalta.

lunes, 18 de enero de 2016

Vola, vola mixonet.



- Què en penses fer de la teva vida?
- Sorpresa!




No fa massa, aprofitant que passava uns dies a casa, vaig anar a prendre un cafè amb una amiga a qui feia temps que no veia. Ella té una sensibilitat extraordinària, hi ha qui diria que és justament això el que la frena, per a ells tinc preparades bales i canons.

La sensibilitat només pot ser una porta.

tumblr


Crec fermament que cadascú de nosaltres desperta la seva emoció per mitjà d'un canal, sense que hagi de tractar-se de res elevat, quan el reconeixem connectem amb l'essència del que som. 

Bé doncs ella, la meva amiga, s'emociona profundament ballant, ella ÉS dansa i està convençuda que ho ha heretat de la seva mare. El cas és que no ha deixat mai de ballar, tot i que el que realment li agrada és la dansa clàssica, n'ha practicat de tot tipus en el seu temps lliure i francament, és bona. 

Fins aquí tot en ordre, però ai... El context! Les herències! Són un tema gruixut (parleu-me de les vostres mares). 

La seva mare també ballava, i pel que m'explica li agradava tant com a ella, però per culpa de les circumstàncies, la por, o per aquesta mania arrelada que tenim de seguir fidelment l'ordre establert per uns altres, va deixar de fer-ho. I no va ser un trencament net, no, tot el contrari, ha passat molt temps enyorant el que podia haver estat, omplint racons de condicionals. 
S'emocionava quan em descrivia la tristesa que sempre li havia vist als ulls quan recordava la dansa, que ho feia sovint, i quan li preguntava per què plorava, li contestava: - No ho entendries filla

A casa sempre va sentir, amb paraules o sense, que ballar era un hobby, una afició, tot i que en la seva intimitat somiava amb l'impossible.

voilà. Això ha estat, en això ho ha convertit. 

tumblr
El problema és que el que no resolem, quan ens allunyem de qui som, allò que queda pendent no marxa mai massa lluny, crec que simplement es transforma en quelcom gens agradable, una mena de núvol negre que no ens permet veure o viure res en plenitud, una ombra sempre present. 

La mare de la meva amiga li va regalar a ella l'amor per la dansa i per l'art, però sense voler també li va regalar la por a prendre riscos. El temps s'escapa pel forat del dubte.

Ara ella ja és gran, massa gran diu, però es penedeix enormement de no haver plantat cara a la por, de no haver alçat la veu per cridar JO SÓC.

Diu que té clar que si mai té fills, tot i estar-li molt agraïda a la seva mare per la tendresa rebuda, i per haver intentat fer-ho sempre el millor possible, els demanarà que lluitin, que mirin als ulls de la por i que creguin en els impossibles.

Aquesta vol ser una oda a la vida, un plantar cara a un mateix quan et limites, un desaprendre necessari. Però és només una intro, construïr a favor no és res senzill, jo amb prou feines tinc quatre fonaments desordenats, però és que em van ensenyar les respostes, abans de poder entendre les preguntes.






Mahalta.






viernes, 15 de enero de 2016

Mozart in the Jungle.

Acaba de guanyar un Globus d'Or, però no és una novetat. 
Segueixo la sèrie des dels seus inicis i no és per mèrits propis. Toni de la Torre va recomanar-la i només per això es converteix en un 'must' de la temporada, com ja anireu veient en els diferents posts que faré sobre sèries de tv. Paraula de Toni. Va a missa. Remember young padawan.

tumblr.
Let's get started



Mozart in the Jungle (Serie de TV) - 7'5/10

Any: 2014
País: Estats Units
Director/s: Roman Coppola va escriure el guió de l'episodi pilot, juntament amb Alex Timbers i Jason Schwartzman. Paul Weitz va dirigir-lo.

Per ara la sèrie compta amb dues temporades; la primera emesa durant el 2014 i l'any 2015 la segona, sembla que hi haurà una tercera temporada cap a finals del 2016, però encara no hi ha res confirmat per Amazon, que n'és la productora. 
Els capítols tenen una durada aproximada d'uns 30 minuts, fet que encara la fa més àgil i que personalment m'agrada moltíssim, a més a més cada temporada està construïda amb 10 capítols, no conclusius.

El guió està basat en les memòries escrites i publicades per Blair Tindall: Mozart in the Jungle: Sex, Drugs and Clasical Music (2005), una oboista professional de la NY Philarmonic. I en ella també s'inspira el personatge principal femení, Hailey Rutledge, interpretat, molt ben interpretat, per Lola Kirk.
El personatge masculí està basat en Gustavo Dudamel, director d'orquestra veneçolà, i Rodrigo de Souza és el nom que li han posat a la sèrie a l'excèntric director.
A Rodrigo li dona vida el gran, tot i que no literalment per que és més aviat menut, però ja ho diuen que al pot petit... em perdo el gran actor mexicà Gael García Bernal (Amores Perros, Diarios de Motocicleta, La Mala Educación...) a qui acaben de donar un Globus d'Or com a Millor Actor de comèdia, a més a més del premi a la Millor Comèdia o Musical que també ha rebut la sèrie.

Aplaudiments.


Mozart in the Jungle, 2015

Crec que també cal destacar la magnífica feina que fa Malcolm McDowell, (Thomas Pembridge), interpretant al director a qui Rodrigo substitueix. No és que la resta d'actors no estiguin bé, en general em sembla un elenc fantàstic, Amazon comença fort, però Malcolm és un dels pilars més estables i es nota l'experiència de l'actor, m'agrada quan em desafien a empatitzar amb un personatge amb qui d'entrada no hi tinc res en comú. +1 

Mozart in the Jungle, 2015

I pel que fa a l'argument? Doncs bé, no destaca per la seva solidesa, però en aquest cas no és res negatiu. La sèrie respira sola i va creixent amb l'espectador, resulta excèntrica i surrealista, poc polida, però sense pretensions. La bogeria de Rodrigo, i la gran naturalitat de Hailey et porten de la mà, no sempre al mateix ritme, pots arribar a sentir-te tan drogat com ells en alguns moments, però no de la forma que et deixaria estirada a terra, sinó d'una manera feliç, una mena d'elogi a l'amor, a l'art, a la música i a la lluentor de les estrelles.

Ella comença essent la seva ajudant i acaba convertint-se en algú que podríem ser tu o jo. Perquè es parla de música clàssica, però en realitat és una cirurgia al nucli d'una orquestra, a la creació artística en si mateixa, a la joventut, a la vellesa i a la llibertat. Es parla de tot això i de drets laborals, d'amor, d'amistat, de dubte, de lluita contra segons quins prejudicis... tot narrat d'aquella manera que et deixa 30 minuts amb la cella aixecada. La sèrie necessita que et deixis portar. Si ho fas segur que t'agrada.

Mahalta.











jueves, 14 de enero de 2016

Llegim?

"(...)It’s easy to date a girl who reads. Give her books for her birthday, for Christmas, for anniversaries. Give her the gift of words, in poetry and in song. Give her Neruda, Pound, Sexton, Cummings. Let her know that you understand that words are love.(...)"  
Rosemarie Urquico.

Pijama dues talles més gran, el monyo de rebut, la cara neta. Crema de mans a la vora, una addicció estranya adquirida darrerament. Quantitats industrials de cafè, i xocolata. L'Spotify sona fluixet, al fons, algun tema clàssic o alguna mescla estranya d'indie-acústic. 
La meva misantropia natural el convertiria en un dia perfecte, tot i que no rebutjo una companyia silenciosa.

M'agrada llegir,  ADORO absolutament llegir, els llibres, l'olor del paper envellit, les pàgines esgrogueïdes, estanteries forrant parets sense buits només interrompudes per finestres al cel, habitacions amb molta llum i catifes que abracen la pell. El carrer no és mai en silenci. 

Tot un cliché. No ho discuteixo.

Outlander, 2015.
Recordo perfectament quin va ser el primer llibre que vaig devorar, jo no em prenc mai les coses amb calma, o tot o res. Òbviament també recordo quin ha estat l'últim. Les històries es queden amb mi, els personatges continuen acompanyant-me. N'oblido els noms però no les seves vivències, parlo com ells, manllevo les seves paraules, els somio, arribo a estimar-los i a odiar-los a parts iguals. Fins que conec al següent. Sóc volàtil quan llegeixo, tan de bo la vida fos així de simple.

Hi ha dies en que la realitat pot resultar frustrant per algú que llegeix, del tot mediocre. D'altres, i sense necessitat de psicotròpics de cap mena, tot es veu i és viu més clar i més intens. És fantàstic. 

Però no he creat un blog amb ínfules d'intel·lectual. Escric perquè em resulta catàrtic. Llegir m'omple, escriure em buida. Però en cap cas ningú n'espera res de mi. Llibertat neta, plena. Tot comença i acaba en mi. Egocentrisme. Sí. Aquí m'ho permetré. No només això, sinó que fins i tot em plantejo començar els meus posts amb un 'Estimat diari', teràpia gratuïta. 

A qui vulgui escoltar-me. Gràcies. Un altre dia parlaré de la meva addicció al cinema. Això es pot fer llarg...


Mahalta.

P.S - Recomano una pàgina web genial per compartir llibres amb altres addictes, que ser-hi hi són... només cal buscar-los. http://www.compartelibros.com/ Gaudiu :)

miércoles, 13 de enero de 2016

Hello from the other side.


Les millors decisions es prenen així, a la valenta, de forma improvisada i sense pensar massa. O això vull creure.

Feia temps que em rondava pel cap la idea de crear-me un blog, donar sortida a tot aquest torrent de paraules i creativitat que porto a dins (ha-ha)

I ha estat avui, un matí de dimecres qualsevol a la biblioteca, envoltada de gent que subratlla molt i beu molta aigua, cansada de posar cara de concentració sobre res, que m'he decidit a fer-ho. 

BENVENUTE als meus Imprescindibles.